Se li notava la seva procedència de pagès. Al cap i a la fi, en contacte amb el camp havia après el cicle del temps, la por a les gelades, la paciència de l’espera, la necessitat de l’aigua, del sol, de l’aire, de moltes mans treballant a la collita alhora.
De tant en tant avisava: “a les 4 de la tarda invito a les que puguin a baixar amb mi al jardí a recollir anous i trencar-les i donar la volta al fenc..
Sempre que podia se n’anava a la granja, donava menjar als conills i a les gallines, o el biberó a un vedell que s’havia quedat sense mare.
“Una dia que estava entretinguda al costat d’un cavall vell que s’estimava molt, vaig anar a donar-li en encàrrec (ho explica Paulina Pedrau, la pintora de Mater) i mentre li explicava, vaig pensar que li estava fent més cas al cavall que a mi. M’ho va notar a la cara i em va dir amb malícia: “Et veig molt ocupada en tu mateixa, Paulina…” Un altre dia estava jo enfilada a una bastida de l’església, retocant una pintura quan la vaig sentir que em cridava: “Paulina baixa!” La germana encarregada de les vaques no hi és, vine a cuidar-les amb mi. Fa un dia preciós!”
L’abril de 1865, tenia 85 anys i li quedava només un mes de vida. (va morir el 25 de maig de d’aquell any). En una carta a l’Estanislau, un nebot seu, li comentava que a Paris estaven tenint una primavera esplèndida i que esperava que no hi hagués cap glaçada tardana, perquè faria malbé totes les flors. A començaments de maig, Sofia gaudia del bon temps i passava alguns matins al jardí. Asseguda sota el cedre, el seu arbre preferit, esperava a que les nenes vinguessin durant l’esbarjo a estar amb ella. I era aleshores quan se sentia plenament feliç perquè estava envoltada d’allò que més li agradava: els nens i la natura.

El seu germà Lluís, malgrat la seva severitat, li va fer un gran favor: aconseguí que s’aficionés a la lectura, a entendre el que llegia i a gaudir aprenent… Li agradaven Homer i Virgili i els estudiava en paral.lel als Pares de l’Església. Va aprendre castellà i va tenir la sort de llegir el Quixot… Però ni era extranya, ni una rata de biblioteca: li encantava divertir-se, sortir amb les amigues i posar-se roba ben bonica...
Quan va viure a Paris trobava a faltar el contacte directe amb el camp, poder tenir algún animal a casa, com aquell be recent nascut que li van regalar quan era petita, que la seguia tot arreu i es quedava quiet als seus peus quan s’asseia…
Un dia, el seu germà Lluís li va dir assenyalant-lo: “Veus aquell be, quiat al teu costat? És la seva manera de mostrar-te la seva estimació…” Sofia ho explicava ja de gran i deia que allò li havia ensenyat molt sobre la pregària: romandre quieta i en silenci i Jesús estimant-la ...

 

Va tenir una infàcia dura perquè Lluís, el seu germà sacerdot va ser un tutor molt estricte que no li deixava passar ni una. La tractava amb rigor, la feia estudiar tothora quasi sense possibilitat de descansar, volia que mengés i dormís poc i li va imposar un horari molt estricte. Tampoc no la deixava escollir allò que li agradava i va suprimir del seu pla d’estudis tot allò que li pogués exaltar la imaginació o la seva sensibilitat. Li prenia de les mans un llibre que la divertia, no permetia que anés a jugar amb les seves amigues, demostrava el seu menyspreu pels treballs literaris en que s’havia esforçat i en més d’una ocasió va llençar al foc les labors que estava fent perquè li semblava que hi posava vanitat.
A Sofia aquestes coses li feien tan mal que sovint plorava d’amagat, es va tornar poruga i de gran va haver de lluitar molt amb la seva inseguretat i les seves pors.
Però gràcies a tot això també va aprendre a cultivar molt el sentit de l’humor, a posar distància davant els petits problemes i a enriure-se’n. Va arribar a comprendre els aspectes positius de l’educació rebuda: misteriosament, aquelles exigències desmesurades l’havien ensenyat a ser forta per dins, a fer poc cas de la seva exagerada sensiblitat, a ser més ferma i alhora més flexible la seva voluntat, i també a ser més humil.


El dia de la professió, quan ja havien de ser a la capella, les seves companyes van buscar a la germana Sofia. La van trobar sota el noguer del pati, immòbil, com si tot hagués desaparescut per a ella excepte el Senyor que se li comunicava. Quan va sortir d’aquell estat, es va dirigir radiant i encesa fins l’altar en el que anava a consagrar-se a Aquell que acabava de captivar-la.

 

 

Una de les roques que la van sostenir al llarg de la seva vida fou un amor incondicional a l’Església. I el va mantenir malgrat viure moments històrics de gran tensió eclesial. Per una banda, els bisbes francesos desconfiaven d’una Congregació que s’extenia fora de França i volia mantenir la seva autoritat sobre ella a qualsevol preu. Per altra banda, moltes persones veien necessari que si la Societat del Sagrat Cor volia implantar-se a d’altres països, la casa general havia d’estar a Roma, prop del Papa, centre visible de l’Església. Sofia es trobava al mig d’ambdues tendències i qualsevol decisió que es prengués era mal interpretada pels que defensaven la postura contrària.
Aquest conflicte va ser un dels patiments més grans de la seva vida i ho va viure amb paciència, humilitat i saviesa. Deia: “Per temperament no sóc recelosa. No m’agrada pensar malament de ningú. Si algú obra malament obertament, penso que ho fa amb bona intenció i no indago més. A través de tot, el Senyor fa la seva obra. Com de costum, només cal deixar-lo fer i ell treurà el bé del mal. Sense dubte, per no trobar obstacle als seus plans, el Senyor ha escollit un instrument tan pobre i mancat de mitjans naturals; d’haver-los tingut, potser m’hagués estat difícil de sacrificar-los per actuar a la meva manera. El Senyor volia que aquesta obra no fos humana, sinó del tot seva.”

 
Estava a punt d’acomiadar-se de Filipina Duchesne a la que enviava a Amèrica, juntament amb quatre companyes. S’embarcaven en el veler Rebeca i emprenien una aventura difícil i arriscada: en aquells temps, viatjar estava ple de perills i s’enfrontaven a un món desconegut. Sofia elsva dir: “Encara que només aconseguissiu obrir un sagrari a Louisiana, un de sol; encara que només aconseguissiu ensenyar a un sol indígena a pronunciar un acte d’amor a Jesucrist, no us sembla que ja n’hi ha prou per tal que sigueu plenament felices?”
 
Explica Paulina Perdreau que “va arribar a l’internat una nena molt petita, que semblava molt mimada, així que , per començar a educar-la, no li vaig fer més cas que a altres i la vaig deixar a la seva habitació com a la resta. Sofia se’n va assabentar pel matí i es va enfadar amb mi. “Tha mancat tendresa i seny! Com se t’ha ocorregut deixar-la sola la seva primera nit? Al Sagrat Cor les nenes s’han de sentir a casa seva. Jo me l’hagués portat a dormir al meu costat, l’hagués mimat i li hagués explicat contes, li hagués donat tota l’estimació de la família que necessitava… Tenies tot l’amor de Jesús per oferir-li i no ho has fet! Crec que mai oblidaré aquella lliçó…”

 
Tota la vida li van agradar els animals i a vegades es ficava en algún enrenou, com quan es va assabentar de que anaven a fer desaparèixer les cries d’una gata, i va aconseguir amagar-los i que ningú els trobés. Com és normal, aquella gata li va prendre gran estimació, tot i la seva fama d’animal esquerp...
Al jardí d’un dels primers col.legis que va fundar a Paris hi havia un gran cedre que ella mateixa havia plantat i sovint s’hi asseia sota la seva ombra. L’envoltaven les petites a les que tant estimava i les grans que se sentien atretes per la saviesa, la comprensió i la tendresa d’aquella dona a la que podien explicar-li tot, preguntar-li i confiar-li tot, i amb la que sempre acabaven parlant de Jesús.